La bellesa del capvespre

Avui ha arribat la primavera, calmadament, sense escarafalls com ha arribat a vegades, sense fer soroll, i aquest pas es copsa a l'ambient. Comencen a arribar aquelles llums de capvespre que són impossibles de captar en una fotografia però que malgrat saber-ho, no parem d'intentar-ho. 

Ahir vaig voler captar la imatge de l'últim capvespre d'aquest hivern si més no, per recordar-lo.

Una petita meravella.

La solitud del corredor de fons, Alan Sillitoe 

La solitud del corredor de fons, d’Alan Sillitoe és  un recull de relats, un dels quals, el més conegut de tots,  dóna títol al llibre. Aquesta història se centra en Smith, un jove de classe obrera que és enviat a un reformatori després de cometre un robatori. Allà descobreix que té talent per córrer llargues distàncies, i aquesta activitat es converteix en el centre de la narració i en un espai on pot reflexionar sobre la seva vida.

El relat està escrit en primera persona, fet que permet conèixer directament els pensaments del protagonista. L’estil d’Alan Sillitoe és clar, directe i molt col·loquial, cosa que dóna autenticitat a la veu del narrador. Mentre corre pels camps durant els entrenaments, Smith recorda la seva vida abans del reformatori i expressa les seves opinions sobre la societat, l’autoritat i les injustícies que percep al seu voltant. Aquest estil fa que el lector entengui millor la seva actitud rebel i crítica.

El personatge principal és un jove orgullós i inconformista que no accepta fàcilment les normes imposades pels altres. Tot i que el director del reformatori veu en ell una oportunitat per guanyar una competició i millorar la reputació del centre, Smith viu la cursa d’una manera diferent. Per a ell, córrer és sobretot un moment de llibertat personal i de reflexió. Aquesta diferència de perspectives crea el conflicte central del relat.

L’obra també s’ha d’entendre en relació amb l’època en què va ser escrita, a finals dels anys cinquanta. En aquell moment, a la literatura britànica van aparèixer autors que volien mostrar la realitat social de les classes populars amb més duresa i realisme. Sillitoe forma part d’aquest corrent, sovint relacionat amb els anomenats Angry Young Men, que expressaven el malestar davant una societat rígida, desigual i plena d’hipocresia. Així, el llibre reflecteix molt bé el context de postguerra i la manca d’oportunitats de molts joves treballadors.

 A través d’un estil senzill però molt expressiu i d’un protagonista amb una veu molt marcada, l’autor construeix una història que va més enllà de l’esport i es converteix en una reflexió sobre la dignitat i la resistència personal.

Molt recomanable .

Hi ha una pel·lícula sobre aquest relat titulada  The Loneliness of the Long Distance Runner  estrenada  al 1962. Va ser dirigida Tony Richardson i el paper del protagonista, Smith, el interpreta l’actor Tom Courtenay. El guió està basat directament en el relat d’Alan Sillitoe.

Aquesta pel·lícula forma part del moviment del “Free Cinema” i del cinema social britànic dels anys 60, que intentava mostrar de manera realista la vida de la classe treballadora. Igual que el llibre, la pel·lícula té un to crític amb les institucions i mostra el conflicte entre la llibertat individual i el control social.

Encara avui és considerada una adaptació molt important del relat de Sillitoe i un exemple destacat del cinema britànic d’aquella època. 

Conversa amb Carme Riera

Carme Riera i Guilera (Palma, Mallorca, 1948) és una de les escriptores més destacades de la literatura catalana contemporània. Va créixer a Mallorca i més tard es va traslladar a Barcelona per estudiar Filologia Hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de jove es va interessar per la literatura i la docència, i amb el temps es va convertir també en professora universitària especialitzada en literatura espanyola del Segle d’Or.

Els seus inicis literaris es van donar a la dècada de 1970 amb la publicació del recull de relats Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), una obra que va tenir molt bona acollida i que la va donar a conèixer dins del panorama literari català. Des del principi, la seva obra es va caracteritzar per una gran qualitat literària, l’ús cuidat del llenguatge i una especial atenció a la memòria, la identitat i el paper de la dona.

Al llarg de la seva trajectòria, Carme Riera ha conreat sobretot la narrativa, amb novel·les que han tingut gran reconeixement. Entre les seves obres més importants destaquen Dins el darrer blau (1994), una novel·la històrica sobre la persecució dels jueus conversos a Mallorca, i Cap al cel obert (2000), que continua explorant episodis històrics relacionats amb l’illa. També ha escrit altres llibres rellevants com La meitat de l’ànima (2004) i nombrosos contes i assaigs.

La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis literaris importants. Dins el darrer blau va guanyar el Premi Josep Pla, el Premi Nacional de Narrativa i el Premi de la Crítica. A més, Carme Riera ha rebut el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2015) per la seva trajectòria literària. També és membre de la Reial Acadèmia Espanyola des del 2012, fet que confirma la seva gran influència en el món literari.

Si us interessa aquesta autora, llegiu aquesta interessant conversa al Catorze.cat.

https://www.catorze.cat/entrevistes/converses/carme-riera_1227254_102.html

Les que no dormen, NASH, Dolores Redondo

Les que no dormen NASH és una novel·la que combina el suspens amb l’exploració psicològica dels personatges, un tret característic de l’obra de Dolores Redondo. La trama se centra en una investigació marcada pel misteri i per una atmosfera inquietant que acompanya el lector al llarg de tota la història. A mesura que avança la narració, es van revelant secrets del passat i connexions inesperades que construeixen un relat ple de tensió i girs argumentals.

La trama està estructurada de manera progressiva, amb un ritme que alterna moments d’intensitat amb altres més reflexius. Redondo desenvolupa la història a través d’una investigació que va descobrint capes de veritat ocultes, fet que manté l’interès del lector. Aquest desenvolupament gradual del misteri és un dels punts forts de la novel·la, ja que permet aprofundir tant en els fets com en les motivacions dels personatges.

Pel que fa als personatges, l’autora construeix figures complexes i psicològicament creïbles. Els protagonistes no són només agents de l’acció, sinó també individus amb conflictes interns, pors i records que influeixen en les seves decisions. Aquesta profunditat psicològica contribueix a fer la història més realista i permet que el lector empatitzi amb els personatges i entengui millor les seves reaccions davant dels esdeveniments.

El llenguatge que utilitza Dolores Redondo és clar i acurat, però alhora carregat d’una certa intensitat emocional. L’autora combina descripcions detallades amb diàlegs àgils que ajuden a mantenir el ritme narratiu. A més, l’ús d’un registre accessible facilita que la història sigui llegida amb fluïdesa, mentre que les descripcions contribueixen a crear una atmosfera envoltant i sovint inquietant.

Finalment, cal destacar alguns recursos literaris que reforcen l’efecte de la novel·la, com ara el simbolisme, la construcció d’una atmosfera carregada de tensió i l’ús de pistes narratives que mantenen el misteri fins al final. Redondo també utilitza sovint contrastos entre llum i foscor o entre passat i present, i combina intriga, profunditat psicològica i una narrativa acurada que conformen l'estil característic de l'autora.

Lectura gairebé cinematogràfica per a lectors que gaudeixin d'aquests temes entre trhriller i misteri. Molt recomanable.

Per si us interessa saber què en diu l'autora, podeu veure aquesta entrevista:

 Els comiats que no sempre es poden viure

A vegades dir adéu no és possible simplement per la seva imprevisió i, tot i que no és fàcil, les persones intentem acomiadar-nos en la distància del temps i sobretot entendre el perquè del comiat sobtat.

Llegiu si us ve de gust aquest tast editorial :

https://www.catorze.cat/lectura/tast-editorial/pol-guasch-2_1227899_102.html

Els dies previs, Lluís Muntada 

Els dies previs és un conjunt de narracions que explora el temps de l’espera i la incertesa com a espai central de l’experiència humana. Lluís Muntada construeix un relat pausat, en què el pes dels esdeveniments no recau tant en l’acció com en la reflexió interior dels personatges. L’obra se situa en un moment de transició vital, en què el passat i el futur entren en joc.

La narració destaca per un estil sobri i contingut, amb una prosa acurada que dona rellevància als silencis, a les petites observacions quotidianes i als matisos emocionals. L’autor opta per una veu narrativa que convida el lector a una lectura atenta i reflexiva.  Aquest to contribueix a crear una atmosfera d’expectativa constant, que reforça el sentit del títol.

Pel que fa als personatges, Muntada els presenta amb una gran  profunditat psicològica. Les seves inquietuds, dubtes i records es despleguen de manera progressiva, sense estridències, i permeten comprendre els conflictes interns que travessen. A través d’ells aborda temes com la memòria, la identitat i la dificultat d’afrontar els canvis. 

Un dels punts forts de l’obra és la capacitat de convertir situacions aparentment quotidianes en espais de reflexió sobre el pas del temps i la construcció del sentit de la vida. Els “dies previs” no són només un període temporal, sinó una metàfora de l’estat d’ànim d’uns personatges que viuen pendents d’un esdeveniment que encara no ha arribat. Aquesta espera condiciona les seves decisions i la seva manera de mirar el món.

En conjunt, Els dies previs és una novel·la que apel·la a un lector disposat a endinsar-se en un ritme narratiu lent però dens de significat. L’obra destaca per la seva sensibilitat i per la manera com tracta temes universals des d’una perspectiva íntima i continguda.

 És una lectura recomanable per a qui valori la literatura de caire introspectiu i la reflexió sobre els moments de transició en la vida.

Si voleu saber alguna cosa més del llibre podeu llegir el següent article:

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/dies-previs-llibre-commovedor-mal_1_4908135.html

El darrer secret, Dan Brown

El darrer secret s’inscriu clarament dins l’univers narratiu habitual de Dan Brown, amb Robert Langdon com a protagonista i una trama basada en enigmes, símbols i conspiracions globals. Com en altres obres de l’autor, la novel·la combina acció constant amb referències a la història, la ciència i el pensament simbòlic, fet que facilita una lectura àgil i molt entretinguda.

En comparació amb El codi Da Vinci o Àngels i dimonis, aquesta novel·la posa més èmfasi en la relació entre ciència i consciència humana. Tot i que el ritme és similar amb capítols curts i girs freqüents, el misteri central resulta menys dirigit a l'àmbit religiós i més orientat a reflexions sobre la ment i el coneixement, cosa que aporta una certa novetat dins la seva producció.

El personatge de Robert Langdon manté les mateixes característiques que en llibres anteriors: intel·ligent, culte i capaç de resoldre situacions límit mitjançant el raonament. Això pot resultar familiar, fins i tot repetitiu, per als lectors habituals de Brown, però també ofereix una sensació de continuïtat que molts lectors valoren positivament.

Pel que fa a l’estil literari, Dan Brown no pretén una gran profunditat psicològica ni una prosa elaborada. La seva força continua sent la capacitat de crear tensió narrativa i d’encadenar enigmes que mantenen l’interès fins al final. En aquest sentit, El darrer secret compleix amb eficàcia les expectatives del gènere.

En conclusió, El darrer secret és una novel·la recomanable per als lectors que gaudeixen dels thrillers d’intriga i misteri. Tot i no ser l’obra més innovadora de Dan Brown, ofereix una lectura dinàmica i atractiva que confirma l’autor com un referent del thriller contemporani de gran consum. 

Dan Brown (Daniel Gerhard Brown) va néixer el 22 de juny de 1964 a Exeter, New Hampshire, EUA. És un escriptor nord-americà conegut principalment pels seus thrillers de misteri i conspiracions que combinen art, història i ciència. Va créixer en un entorn familiar on els enigmes i els codis eren habituals, fet que influenciaria la temàtica de les seves obres. Estudià a la Phillips Exeter Academy i després es va llicenciar en anglès i espanyol a Amherst College. Abans de dedicar-se completament a escriure, va treballar com a músic i docent d’anglès i espanyol.

La seva primera novel·la publicada fou Digital Fortress (1998), però va ser El codi Da Vinci (2003) la que el va catapultar a la fama mundial. Moltes de les seves obres estan protagonitzades pel professor Robert Langdon. Els seus llibres han estat traduïts a més de 50 idiomes i han venut centenars de milions d’exemplars arreu del món. Algunes de les seves obres han estat adaptades al cinema amb gran èxit comercial. Dan Brown continua vivint i treballant als Estats Units com un dels escriptors de thriller més influents del seu temps. 

Per si algú té interès en el tema de fons del llibre, aquí teniu un petit apunt sobre la noètica:

La noètica és un camp d’estudi que s’ocupa de la consciència humana, del pensament i de la relació entre la ment i la realitat. El terme prové del grec noûs, que significa “ment” o “intel·lecte”. D’una manera senzilla, la noètica intenta entendre com pensem, com percebem el món i fins a quin punt la consciència pot influir en la realitat.

Des d’un punt de vista filosòfic, la noètica reflexiona sobre el coneixement interior, la intuïció i la naturalesa de la consciència. A diferència de la ciència tradicional, que se centra en fenòmens mesurables, la noètica també presta atenció a experiències subjectives, com ara la percepció, les emocions o la consciència de l’ésser.

En l’àmbit més modern, la noètica s’ha relacionat amb estudis que combinen psicologia, neurociència i espiritualitat. Alguns investigadors exploren si la ment pot tenir efectes més enllà del cervell, tot i que moltes d’aquestes idees no estan plenament acceptades per la comunitat científica.

En resum, la noètica no és una ciència exacta, sinó un camp interdisciplinari que busca comprendre millor la ment humana i el seu paper en la construcció de la realitat. Per això sovint apareix en obres de ficció o assaig que reflexionen sobre els límits del coneixement humà.

Aquí  podeu trobar més informació:

La mort a Venècia, Thomas Mann

 Aquesta és una novel·la breu però d’una gran intensitat literària que explora els límits entre la raó i la passió. Publicada el 1912, l’obra se centra en la figura de Gustav von Aschenbach, un escriptor alemany reconegut que viatja a Venècia a la recerca de descans i inspiració. El que comença com una estada tranquil·la es transforma progressivament en una experiència inquietant i obsessiva.

El protagonista és presentat com un home disciplinat, rigorós i fidel als valors de l’ordre i l’esforç. Però  aquest equilibri aparent es veu alterat quan Aschenbach queda fascinat per la bellesa d’un jove polonès, Tadzio, a qui observa en silenci. Aquesta fascinació desperta en ell un desig interior que entra en conflicte amb la seva moral i el seu autocontrol, provocant una crisi personal profunda.

Venècia té un paper fonamental dins la novel·la, ja que actua com un espai simbòlic de decadència i descomposició. La ciutat, amb la seva bellesa fràgil i la presència constant de la mort, reflecteix l’estat anímic del protagonista. L’epidèmia de còlera que s’estén de manera amagada reforça la sensació d’amenaça i fatalitat que envolta tota la narració.

L’estil de Thomas Mann és elegant, reflexiu i ric en referències culturals i filosòfiques. L’autor utilitza un llenguatge acurat i una narració pausada que permet aprofundir en els pensaments i conflictes interns d’Aschenbach. A través d’aquest estil, Mann analitza temes com la bellesa, l’art, el desig i la decadència moral de l’ésser humà.

 La mort a Venècia és una obra complexa i suggeridora que convida a la reflexió sobre la naturalesa humana i els perills de deixar-se portar per les passions. Tot i ser una lectura gens fàcil, és  una experiència literària profunda. 

Un llibre especialment recomanable per a lectors interessats en la psicologia dels personatges i en la literatura clàssica europea. 

Per saber una mica més de l'autor Thomas Mann:

Thomas Mann va néixer el 6 de juny de 1875 a Lübeck, Alemanya, en una família burgesa acomodada. És considerat un dels escriptors més importants de la literatura alemanya del segle XX.

Va assolir la fama amb la novel·la Els Buddenbrook (1901), que retrata la decadència d’una família burgesa. La seva obra explora sovint el conflicte entre l’art, la moral i el desig.

Després de la publicació dels seus diaris, es va conèixer que Mann sentia una forta atracció pels homes, fet que revelava una orientació homosexual o bisexual mai assumida públicament en vida. Aquests sentiments van influir de manera indirecta en obres com La mort a Venècia.

El 1929 va rebre el Premi Nobel de Literatura pel conjunt de la seva obra. Amb l’arribada del nazisme, es va exiliar a Suïssa i posteriorment als Estats Units. Thomas Mann va morir el 12 d’agost de 1955 a Zuric.

Per si us interessa la pel·lícula, podeu veure'n el tràiler.

 

 Els crims de la mel, Pep Coll

Els crims de la mel és una novel·la ambientada al Pirineu que combina el relat criminal amb una profunda mirada al món rural i a les seves tensions internes. L’obra parteix d’uns assassinats que sacsegen una comunitat petita i aparentment tranquil·la, fet que permet a l’autor explorar les relacions humanes, els secrets amagats i el pes de les tradicions.

La història s’inspira en fets reals i situa el lector en un entorn dur i aïllat, on la vida quotidiana està marcada per la natura i per unes normes socials molt arrelades. Pep Coll recrea amb precisió aquest context, mostrant com la violència pot sorgir de conflictes latents i d’injustícies acumulades al llarg del temps.

Un dels punts forts de la novel·la és la construcció dels personatges, que resulten creïbles i complexos. L’autor no es limita a presentar bons i dolents, sinó que ofereix una visió matisada de les motivacions humanes, fent entendre les causes socials i personals que condueixen als crims.

L’estil narratiu és sobri i clar, amb un llenguatge ric però accessible. Pep Coll utilitza descripcions acurades del paisatge pirinenc, que no només situen l’acció, sinó que també contribueixen a crear una atmosfera inquietant i opressiva, molt adequada al desenvolupament de la trama.

En conjunt, Els crims de la mel és una novel·la recomanable tant pel seu interès argumental com pel seu valor literari. L’obra ofereix una reflexió sobre la condició humana i sobre les ombres que poden amagar-se darrere la vida aparentment senzilla dels pobles de muntanya, deixant una impressió duradora en el lector. Molt recomanable.

Pep Coll i Pont va néixer l’any 1949 a Pessonada, un petit poble del Pallars Jussà. És un escriptor català estretament vinculat al Pirineu, tant per origen com per temàtica literària.

Va estudiar Filosofia i Lletres i va exercir durant molts anys com a professor de llengua i literatura. La seva experiència com a docent ha influït també en la seva producció destinada al públic juvenil.

Ha viscut llargues temporades a la Vall Fosca, un espai que apareix sovint en les seves obres. La seva narrativa se centra en el món rural, la memòria col·lectiva i les transformacions socials del Pirineu.
Combina la novel·la, el conte, l’assaig i la literatura juvenil amb un estil clar i acurat.

És autor d’obres destacades com L’abominable crim de l’Alsina Graells, La llarga migdiada de Déu i Els crims de la mel.
Algunes de les seves novel·les parteixen de fets reals i tenen un fort component històric i social. Al llarg de la seva trajectòria ha rebut diversos reconeixements literaris. És considerat una veu fonamental de la literatura catalana contemporània vinculada al territori.

Aquí teniu unes recomanacions de dos dels seus llibres, per si us interessa.

Theodor Kallifatides guanyador del 1r Premi Internacional del diari ARA

Aquest premi es crea amb motiu dels quinze anys de l'ARA, per destacar la contribució de persones o institucions al progrés ila convivència global.

Personalment crec que és un bon exemple de tot el que representa el premi i un escriptor auster, discret i profundament interessant. Aquí teniu l'article de l'ARA:

https://www.ara.cat/media/theodor-kallifatides-premi-internacional-diari-ara_1_5547034.html

El misterio de la mujer tatuada, Akimitsu Takagi

 Em van recomanar aquesta novel·la i la veritat és que ha resultat una troballa, ja que no coneixia gens aquest autor. Podem dir que és una història rodona, clàssica, ben construïda que atrapa el lector des del minut zero.

L'acció es situa a Tòkio a l'estiu  1947. El final de la 2a Guerra Mundial és recent i el país es va reconstruint poc a poc, amb les dificultats que aquest tipus de conflictes van suposar. La Societat de Tatuatges d'Edo dedicada a l'antic art japonès del tatuatge de cos sencer, recupera les seves celebracions amb un concurs per premiar la millor obra plasmada a la pell.

Entre els participants que són majoritàriament masculins hi ha la bellesa  de Kinue Nomura, filla d'un famós artista del tatuatge que és la guanyadora quan exposa el seu cos tatuat amb una enorme serp de tinta. Aquesta dona que està relacionada amb alguns membres de la màfia local,  desapareix sobtadament després de l'acte i es descobreix el seu cos esquarterat al bany de casa seva tenint la porta tancada per dins. Aquí comença una investigació criminal on apareixen personatges que tenen en comú una fília pel món del tatuatge com pot ser un col·leccionista de pells humanes tatuades, o un policia eficient i el seu germà metge de formació que investigaran aquest cas tan complicat.

Tota la trama està molt ben pensada i executada per l'autor deixant sempre el lector amb ganes de seguir llegint. Els capítols no massa extensos fan que el ritme narratiu sigui àgil. També cal afegir que estar situat un país exòtic i desconegut per la nostra cultura i en el moment que està datat, després de perdre la guerra, el fa molt més interessant.

Molt recomanable.

Per si voleu conèixer una mica l'autor: 

https://en.wikipedia.org/wiki/Akimitsu_Takagi

 La diplomática (The diplomat), sèrie aNetflix

Avui no recomano cap llibre sinó una sèrie que m'ha captat des del primer capítol. Tot i que el tema no és el que més interès em provoca, la qualitat del producte i la seva manera de tractar l'alta política m'han captivat.

El personatge principal és Kate Wyler que acaba de ser nomenada ambaixadora dels Estats Units a Londres i que arriba amb el seu marit que fins feia poc era també ambaixador i que ara passa a ser el marit de la nova ambaixadora. Fins aquí no sembla res de nou a destacar. És la força i l'originalitat  del personatge  interpretat per l'actriu Keri Russell que comença a trencar esquemes. Al contrari que la majoria de diplomàtics, o als que estem més familiaritzats, rebutja la popularitat, el luxe, les comoditats i tot el que comporta un loc com el seu. Les relacions amb ministres i governants d'alt nivell tan poc creatives en la majoria de casos, passen per moments poc ortodoxes, amb reaccions innovadores i a vegades  amb desenvolupaments sorprenents.

I els governs més poderosos del món juguen les seves cartes amb seguretat i amb enganys i subterfugis inimaginables, sense tenir en compte els danys colaterals que provoquen, utilitzant el noc brut quan convé.

Són 3 temporades que es fan curtes, amb una gran qualitat tant en els guions com en l'execució de tota l'acció. La sèrie està envoltada d'un cert classicisme en la seva forma però gens en el que va succeint.

Molt recomanable.

Per si voleu donar-hi una ullada, aquí teniu el tràiler de la 1a temporada

  

Homes i ratolins, John Steinbeck 

Homes i ratolins és una de les obres més conegudes de John Steinbeck, publicada l’any 1937. Ambientada a Califòrnia durant la Gran Depressió, la novel·la retrata la vida dels treballadors temporers que es desplacen de ranxo en ranxo a la recerca de feina i una mica d’estabilitat. Steinbeck utilitza un llenguatge senzill però profund, capaç de transmetre amb gran sensibilitat la duresa d’aquell moment històric i la fragilitat dels somnis humans.

Els protagonistes, George Milton i Lennie Small, formen una parella d’amics inseparable que comparteix un somni: comprar un petit terreny i viure de manera independent. George és intel·ligent i pràctic, mentre que Lennie, amb una discapacitat intel·lectual, posseeix una força física descomunal però poca consciència de les seves accions. Aquesta relació, basada en la dependència mútua i l’afecte, és el cor emocional de la història i reflecteix la necessitat humana de companyia i de sentit en un món hostil.

A mesura que la trama avança, Steinbeck mostra com els somnis dels personatges xoquen amb la realitat implacable de la vida. Els temes de la solitud, la marginació i la pèrdua de la innocència recorren tota l’obra. Els altres personatges del ranxo —com Candy, Crooks o l'esposa del Curley— serveixen per il·lustrar diferents formes de vulnerabilitat i frustració, mostrant una societat marcada per la desigualtat i la falta d’empatia.

Aquesta és una novel·la breu però intensa que combina la tendresa amb la tragèdia. Steinbeck aconsegueix captar l’essència de la condició humana amb un estil directe i poètic alhora. És un llibre que continua emocionant i fent reflexionar sobre la naturalesa dels somnis, la fragilitat de les relacions humanes i la lluita per la dignitat en temps difícils.

Per si teniu interès per conèixer una mica la seva vida.

John Steinbeck va néixer el 27 de febrer de 1902 a Salinas, Califòrnia, als Estats Units. Fill d’una família de classe mitjana, va créixer en un entorn rural que més tard inspiraria moltes de les seves obres. Des de jove va mostrar interès per l’escriptura i la naturalesa, dos elements que es fusionen sovint en la seva literatura. Va estudiar a la Universitat de Stanford, tot i que no va arribar a graduar-se, ja que va preferir dedicar-se a escriure i a treballar en diferents feines per mantenir-se.

Durant els anys vint i trenta, Steinbeck va viure etapes de gran precarietat econòmica, experiències que li van permetre conèixer de prop la vida dels treballadors agrícoles i els desposseïts. Aquest contacte directe amb la realitat social de Califòrnia va marcar profundament la seva obra. El seu primer èxit important va ser Tortilla Flat (1935), però la fama li arribà amb Homes i ratolins (1937) i, sobretot, amb Els raïms de la ira (1939), una poderosa denúncia de les condicions dels camperols desplaçats durant la Gran Depressió.

El realisme social és una de les característiques principals de l’escriptura de Steinbeck. Les seves obres retraten amb compassió els sectors més humils de la societat nord-americana, alhora que critiquen la injustícia i la desigualtat. Tot i això, també hi ha en els seus textos una profunda humanitat i una confiança en la dignitat de les persones. Aquest equilibri entre crítica i esperança ha fet que la seva literatura traspassi generacions i continuï sent rellevant.

Durant la seva carrera, Steinbeck va escriure novel·les, contes, assaigs i guions cinematogràfics. El 1962 va rebre el Premi Nobel de Literatura, un reconeixement a la seva "escriptura realista i imaginativa, que combina un humor afectuós amb una percepció social aguda". Entre les seves altres obres destacades hi ha El carrer de les sardines (1945), A l’est de l’Edèn (1952) i Viatges amb Charley (1962).

John Steinbeck va morir el 20 de desembre de 1968 a Nova York. Malgrat el pas del temps, el seu llegat literari continua viu i influent. Les seves novel·les segueixen sent llegides arreu del món per la seva profunditat humana i pel retrat honest de la societat del seu temps. Steinbeck és considerat una de les veus més importants de la literatura nord-americana del segle XX.

Per si us interessa llegir una ressenya del llibre Viajes con Charley publicada al nostre blog :

https://llobregatllegeix.blogspot.com/2015/11/viajes-con-charley-de-john-steinbeck.html

La trena, Laetitia Colombani

 La trena, escrita per Laetitia Colombani i publicada l’any 2017, és una novel·la que ha captivat els lectors  per la seva sensibilitat i força narrativa. L’autora francesa construeix una història que entrellaça les vides de tres dones de diferents continents, cultures i contextos socials, però unides per un mateix fil conductor: la lluita per la dignitat, la llibertat i l’esperança.

La novel·la presenta tres protagonistes: la Smita, una dona índia que pertany a la casta dels intocables i que somia un futur millor per a la seva filla; la Giulia, una jove italiana que treballa en el taller familiar de perruqueria i ha d’enfrontar-se a una crisi inesperada; i la Sarah, una advocada canadenca d’èxit que veu com la seva vida s’esfondra quan descobreix que pateix una malaltia greu. Les seves històries s’expliquen en capítols alterns, de manera que el lector va descobrint  connexions subtils entre elles.

Un dels punts forts de La trena és la seva estructura, que recorda el gest de trenar cabells: tres fils que, separats al principi, acaben unint-se per formar un conjunt sòlid i harmoniós. Colombani utilitza un llenguatge senzill però profund, ple d’emocions i de reflexions sobre la condició femenina, la desigualtat social i el valor de la perseverança. L’autora aconsegueix mantenir l’interès del lector fins al final, on les tres històries es tanquen amb una connexió inesperada i commovedora.

El llibre també destaca per la seva dimensió simbòlica. La trena representa no només la unió entre les tres dones, sinó també la solidaritat entre totes les dones del món, més enllà de les diferències culturals o econòmiques. A través dels seus personatges, Colombani denuncia les injustícies i, alhora, transmet un missatge d’esperança i de força col·lectiva.

En conclusió, La trena és una novel·la emotiva i inspiradora que convida a reflexionar sobre la situació de les dones i el poder de la voluntat humana. Amb una prosa clara i accessible, Laetitia Colombani ha sabut crear una obra  que parla de coratge, sacrifici i amor. És una lectura recomanable tant per la seva bellesa literària com pel seu missatge profund i humanista.

Ocells d'Amèrica, Lorrie Moore

Ocells d’Amèrica és un recull de contes publicat per Lorrie Moore el 1998, considerat una de les seves obres més representatives. El llibre reuneix històries que retraten amb humor i sensibilitat la vida quotidiana de personatges que busquen sentit enmig de les seves inseguretats, decepcions i desitjos. Moore combina l’agudesa intel·lectual amb una mirada tendra sobre les emocions humanes.

Els contes destaquen per la seva ironia subtil i pels diàlegs naturals, que donen veu a protagonistes, sobretot dones, atrapats entre la realitat i l’esperança. L’autora aconsegueix equilibrar el drama i la comèdia, mostrant que la vida està feta tant de tristesa com de moments absurds i plens d’humor.

Amb un estil precís i una gran sensibilitat per al llenguatge, Moore converteix situacions ordinàries en reflexions profundes sobre l’amor, la solitud i el pas del temps. Ocells d’Amèrica és un llibre que emociona per la seva humanitat i pel seu retrat sincer de la vida contemporània.

Lorrie Moore ,Marie Lorena Moore, va néixer  el 1957 a Glen Falls, Nova York, és una escriptora nord-americana reconeguda per la seva habilitat amb el conte breu. Va estudiar a la Universitat de Cornell i ha estat professora d’escriptura creativa a diverses universitats dels Estats Units. Entre les seves obres més conegudes hi ha Self-Help (1985), Like Life (1990), A Gate at the Stairs (2009) i I Am Homeless If This Is Not My Home (2023). La seva prosa combina humor, intel·ligència i una profunda sensibilitat emocional.

 

Jane Goodall, una vida dedicada als ximpanzés

Jane Goodall és una de les figures més destacades en el camp de l’etologia i la conservació. La seva obra més important comença el 1960, quan va viatjar a Tanzània per estudiar els ximpanzés salvatges al parc nacional de Gombe. Allà, amb un mètode d’observació directe i pacient, va aconseguir documentar aspectes del comportament dels primats que fins llavors eren desconeguts per la ciència. La seva recerca va demostrar que els ximpanzés no només tenien una vida social complexa, sinó també emocions i relacions familiars molt similars a les humanes.

Un dels descobriments més transcendents de Goodall va ser que els ximpanzés fabriquen i utilitzen eines. Abans, es pensava que aquesta capacitat era exclusiva dels humans. Quan va observar que els ximpanzés trencaven branquetes per treure termites dels seus caus, va trencar una barrera conceptual clau en la biologia i l’antropologia. Aquest descobriment va canviar la manera com la comunitat científica entenia la relació entre humans i altres espècies.

A més de les eines, Goodall va ser pionera en descriure les relacions socials dins dels grups de ximpanzés. Va mostrar que establien jerarquies complexes, que tenien vincles afectius duradors i que, fins i tot, podien mostrar comportaments violents i conflictius dins de la comunitat. Aquesta mirada integral i humana va obrir la porta a una nova concepció de la continuïtat entre l’ésser humà i els altres primats.

Amb els anys, Goodall va passar de ser una investigadora de camp a una defensora internacional de la conservació. Va fundar el Jane Goodall Institute, que promou projectes de protecció dels hàbitats naturals i programes educatius arreu del món. També va impulsar Roots & Shoots, una xarxa global per a joves que fomenta l’acció ambiental i social, demostrant que la seva obra no es limita a la recerca, sinó que s’estén a la transformació del món.

Finalment, la contribució més duradora de Jane Goodall és la seva capacitat d’inspirar consciència i responsabilitat envers la natura. La seva feina no només ha aportat coneixements científics fonamentals, sinó que també ha canviat la manera com la societat entén la relació amb els animals i el medi ambient. El seu llegat és, doncs, doble: científic i ètic, una crida a veure’ns com a part d’un ecosistema més ampli que cal protegir.

Molt interessant aquest enllaç de Catorze

https://www.catorze.cat/lectura/tast-editorial/jane-goodall-catalunya_1227270_102.html

Podeu veure el següent vídeo :

Passsejant pels camins de l'Empordà 

Passejar és sempre una activitat gratificant i si l'entorn és com el de l'Empordà, és encara molt millor. Aquest camí que va de Jafre a Verges és una delícia a qualsevol època de l'any. Aquí en teniu un tastet.

Camps de blat de moro a punt de collir, amb el castell del Montgrí de fons i el campanar de Verges ja visible.

                                    

Verges amb el seu canal i les seves torres.

I a casa, amb una posta de sol increïble com cada dia de l'any.